Encetem desembre i ja mateix ens acostem al final de l’any i ens omplin tots de bons propòsits. Ens proposem deixar de fumar, fer més exercici, apuntar-nos a ball de saló, aprendre anglès… Jo per al 2010 faig com a propòsit, ser una mare menys atrafegada i estar més temps amb els meus fills.
Jo havia pensat sempre que el temps que dediquem a la canalla havia de ser de qualitat i no de quantitat. Ho assumia així per soterrar un punt de culpabilitat per, precisament, ser conscient de que no ho feia prou bé?. Potser la justificació de qualitat envers quantitat és la que ha posat els fonaments del distanciament entre pares i fills, dels problemes de fracàs escolar i dels problemes dels eterns adolescents que no saben enfrontar-se a la vida d’adults.
Tots els pares intentem fer les coses bé, però potser el nostre propi cansament, la nostre sensació de “no arribar” ens està apartant d’estar per els nostres fills. Treballem molt i els volem donar tot: una casa bonica, activitats, joguines, ordinadors’, viatges etc...però potser no els donem el que és més valuós: passar més temps junts.
Em proposo doncs estar més pels meus fills, ajudar-los amb els deures, asseurem damunt l’estora per jugar als playmòbil, ensenyar a la petita a muntar en bici, cantar les cançons de (ai !) Hanna Montana, fer-los pastissos i magdalenes en lloc de comprar-los, quedar-me al parc després de l’escola i, si fa fred, anar cap a casa, passar de la tele i jugar al que sigui.
Sóc conscient de que fer això em costarà: arribo cansada de la feina i tinc molt que fer a casa! però crec que podrem conviure amb un cert grau de pols a canvi de estar junts, ara que encara són petits, que encara volen estar amb mi,que encara em veuen com al centre del seu mon. Algú em va dir fa poc que els nens realment prefereixen mirar la tele que estar amb els pares. Potser per que no els hem donat altres opcions, no?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada