soc xilena, soc haitiana, sóc del mon

Mai més no em queixaré. De rés. Sempre he volgut canviar-me la cuina. Ja no. Ni cal tampoc que em canvïi el cotxe, ni em queixaré de no fer més viatges.He vist les imatges -un altre cop terribles imatges-de destrucció i desolació de Haiti o de Xile, i m'han obert els ulls, i m'han omplert el cap amb altres desgràcies que he vist abans: guerres, malalties, pobresa, fam... i he pensat"Prou!".

Jo he tingut la sort de neixer aquí, en un pais on potser moltes coses no funcionen i han de canviar,pero on al menys la natura ens dona la oportunitat de poder tirar endavant, sense que la terra tremoli sota els nostres peus, sense que una onada gegant se'ns emporti, i on gaudim d'una "treva" social, més que no pau, sense que una bomba ens mati de nit.

Ho havia d'haver fet abans, pero ara, cada matí, miraré el que tinc -que és molt, comparat amb el res que tenen molta gent-miraré la meva família, somriuré contenta per tenir-los amb mi, al meu costat, sans i també dedicaré més temps a mirar de fer alguna cosa pels altres, pels d'alli i pels d'aquí.

Avui tinc el cor encongit, i ara penso en tota la gent que hi ha, aprop meu, lluny meu, en aquesta vora del mar, a l'altre banda, en altres mars i en altres terres. Ja mai no diré d'on soc, per que des d'ara seré de tot arreu.

El mes delicat de la panera

De vegades, quan em pregunten, dic que soc malabarista. La gent em mira estranyada, però no els menteixo. M'ho sento sovint, de malabarista. Tinc a les meves mans moltes pilotes a la vegada que haig de mantenir, com sigui, a l'aire.

Sóc mare i esposa, sóc dona, amiga, professional, filla, veïna, membre de la comunitat...sóc moltes coses i m'agraden totes. Però de vegades penso, què passa si una d'aquestes boles que mantinc ballant a l'aire se'm cau???

Poden caure per esgotament, per un despiste, per una torpesa, per atzar. Puc perdre la feina, puc perdre el marit, puc perdre als meus pares o germans, puc perdre moltes coses, si.

Però penso, ai!, que si la feina se'm cau em puc trobar una altre, o no. Però no serà la fi de r´´es.

Si perdo la meva parella (que pot dixar-em, o pot faltar-me) estaré malament, trista, més sola...però acabaré refent.me, trobant algú altre o aprenent a ser feliç sense un home al meu costat, per molt que ara mateix, em dolgui aquesta idea.

Si perdo (no no no, encara no!)als meus pares, serà al cap i a la fi, llei de vida. Us estimo, us necessito i us vull al meu costat, però algun dia us hauré de dir adeu, estimats.

De les boles que ballen a l'aire, impulsades pels moviments de les meves mans, n'hi ha una que és especialment delicada, especialment estimada. Els meus fills.

Els meus fills són petits, són fràgils, són...els meus bebés. Si fallo com a mare, cauran i es trencaran, si no estic prou per ells...arribarà el dia que no voldran estar amb mi. Si ara no hi parlo prou...arribarà el dia que no em parlaran o no ens entendrem.

Cada dia fallo com a mare, cada dia em proposo ser la mare perfecte i cada dia cometo un error. Un crit, una impaciència, un temps d'abandonament.Cada dia al vespre, penso dins meu que no vull fallar més, que són massa delicats i que no haig d'equivocar-me, per que són com ous dins una panereta, segurs mentres estan dintre, però ràpids en trencar-se si en cauen.