divendres, 5 de març de 2010

soc xilena, soc haitiana, sóc del mon

Mai més no em queixaré. De rés. Sempre he volgut canviar-me la cuina. Ja no. Ni cal tampoc que em canvïi el cotxe, ni em queixaré de no fer més viatges.He vist les imatges -un altre cop terribles imatges-de destrucció i desolació de Haiti o de Xile, i m'han obert els ulls, i m'han omplert el cap amb altres desgràcies que he vist abans: guerres, malalties, pobresa, fam... i he pensat"Prou!".

Jo he tingut la sort de neixer aquí, en un pais on potser moltes coses no funcionen i han de canviar,pero on al menys la natura ens dona la oportunitat de poder tirar endavant, sense que la terra tremoli sota els nostres peus, sense que una onada gegant se'ns emporti, i on gaudim d'una "treva" social, més que no pau, sense que una bomba ens mati de nit.

Ho havia d'haver fet abans, pero ara, cada matí, miraré el que tinc -que és molt, comparat amb el res que tenen molta gent-miraré la meva família, somriuré contenta per tenir-los amb mi, al meu costat, sans i també dedicaré més temps a mirar de fer alguna cosa pels altres, pels d'alli i pels d'aquí.

Avui tinc el cor encongit, i ara penso en tota la gent que hi ha, aprop meu, lluny meu, en aquesta vora del mar, a l'altre banda, en altres mars i en altres terres. Ja mai no diré d'on soc, per que des d'ara seré de tot arreu.

diumenge, 7 de febrer de 2010

El mes delicat de la panera

De vegades, quan em pregunten, dic que soc malabarista. La gent em mira estranyada, però no els menteixo. M'ho sento sovint, de malabarista. Tinc a les meves mans moltes pilotes a la vegada que haig de mantenir, com sigui, a l'aire.

Sóc mare i esposa, sóc dona, amiga, professional, filla, veïna, membre de la comunitat...sóc moltes coses i m'agraden totes. Però de vegades penso, què passa si una d'aquestes boles que mantinc ballant a l'aire se'm cau???

Poden caure per esgotament, per un despiste, per una torpesa, per atzar. Puc perdre la feina, puc perdre el marit, puc perdre als meus pares o germans, puc perdre moltes coses, si.

Però penso, ai!, que si la feina se'm cau em puc trobar una altre, o no. Però no serà la fi de r´´es.

Si perdo la meva parella (que pot dixar-em, o pot faltar-me) estaré malament, trista, més sola...però acabaré refent.me, trobant algú altre o aprenent a ser feliç sense un home al meu costat, per molt que ara mateix, em dolgui aquesta idea.

Si perdo (no no no, encara no!)als meus pares, serà al cap i a la fi, llei de vida. Us estimo, us necessito i us vull al meu costat, però algun dia us hauré de dir adeu, estimats.

De les boles que ballen a l'aire, impulsades pels moviments de les meves mans, n'hi ha una que és especialment delicada, especialment estimada. Els meus fills.

Els meus fills són petits, són fràgils, són...els meus bebés. Si fallo com a mare, cauran i es trencaran, si no estic prou per ells...arribarà el dia que no voldran estar amb mi. Si ara no hi parlo prou...arribarà el dia que no em parlaran o no ens entendrem.

Cada dia fallo com a mare, cada dia em proposo ser la mare perfecte i cada dia cometo un error. Un crit, una impaciència, un temps d'abandonament.Cada dia al vespre, penso dins meu que no vull fallar més, que són massa delicats i que no haig d'equivocar-me, per que són com ous dins una panereta, segurs mentres estan dintre, però ràpids en trencar-se si en cauen.

dimecres, 30 de desembre de 2009

Sol amic, sol enemic

No era una piga, ni una taca, ni un fong.
"Sort que ets dona i has vingut d'hora," - em va dir el metge- "un home no n'haguera fet cas. Vosaltres sempre esteu pintant-vos les ungles, mirant-vos..."
Així dons ha estat la meva vesant més coqueta la que ha permès descobrir "aviat" que tinc un melanoma. En uns dies m'operaran i me'l treuran. Avui ho he explicat a família, a amics, als que m'han preguntat i sabien que estava amoïnada. He estat donant detalls dels que m'han vingut de nou: "si, el 14 de gener vaig al cirurgia" " m'ho extirpen totalment i ho analitzaran" "No, encara no se si em treuran molt de tros"...tot el dia explicant-ho..i païnt-ho.
De vegades em paro a pensar una cosa absurda, ridicula. Em resulta estrany dir que ho tinc al dit gros del peu, per que sembla broma. Sembla que el dit petit del peu no és important, que, posats a tenir càncer, seria més guai tenir-ho en una altre banda, no?...Però sé que és un pensament absurd, que no hauria de tenir càncer de pell ni de rés més, que això no hauria d'anar amb mi.
Melanoma. He estat (com no) buscant a internet. He vist fotografies, he llegit sobre pronòstic, evolució, esperança de vida... he vist que Bob Marley en va morir d'un melanoma com el meu per que no es va voler tallar el dit del peu, he vist fotografies de com evoluciona si no s'agafa a temps i he tingut por.
Massa sol. O no, siguem justos, massa sol sense protecció. A mi m'encanta pendre el sol, visc ben a vora de la platja però no és tampoc que m'hi passi les hores, però surto al carrer cada dia, m'estiro a la gespa de casa, veient als meus fills jugant a la piscina i si, em poso crema,però està vist que no me'n poso prou.
El més curiós és que als nens els xupo de dalt a baix amb proteccions ultra caríssimes que els renovo sovint, pero ai! mai no els hi he posat als peus! Ni al clatell! ni a les orelles!!!
Ara haig d'esperar a l'operació, a que me'l treguin, al resultat del patòleg. haig d'esperar que sigui una Fase I i que amb l'exèresi n'hagi prou. Però si és així, si me'n surto així de bé, no se si podré tornar a mirar el sol igual, si podré posar-m'hi sota sense por, si podré sortir al carrer sense temor. N'hi ha prou amb la crema ? quanta me n'haig de posar? a tot arreu encara que porti roba?
I als meus fills, com els protegiré? Haig d'impedir que estiguin al sol encara que portin crema, samarreta o gorres?
Ai Sol, solet! Què m'has fet!

dimecres, 2 de desembre de 2009

bons propòsits pel 2010

Encetem desembre i ja mateix ens acostem al final de l’any i ens omplin tots de bons propòsits. Ens proposem deixar de fumar, fer més exercici, apuntar-nos a ball de saló, aprendre anglès… Jo per al 2010 faig com a propòsit, ser una mare menys atrafegada i estar més temps amb els meus fills.

Jo havia pensat sempre que el temps que dediquem a la canalla havia de ser de qualitat i no de quantitat. Ho assumia així per soterrar un punt de culpabilitat per, precisament, ser conscient de que no ho feia prou bé?. Potser la justificació de qualitat envers quantitat és la que ha posat els fonaments del distanciament entre pares i fills, dels problemes de fracàs escolar i dels problemes dels eterns adolescents que no saben enfrontar-se a la vida d’adults.

Tots els pares intentem fer les coses bé, però potser el nostre propi cansament, la nostre sensació de “no arribar” ens està apartant d’estar per els nostres fills. Treballem molt i els volem donar tot: una casa bonica, activitats, joguines, ordinadors’, viatges etc...però potser no els donem el que és més valuós: passar més temps junts.

Em proposo doncs estar més pels meus fills, ajudar-los amb els deures, asseurem damunt l’estora per jugar als playmòbil, ensenyar a la petita a muntar en bici, cantar les cançons de (ai !) Hanna Montana, fer-los pastissos i magdalenes en lloc de comprar-los, quedar-me al parc després de l’escola i, si fa fred, anar cap a casa, passar de la tele i jugar al que sigui.

Sóc conscient de que fer això em costarà: arribo cansada de la feina i tinc molt que fer a casa! però crec que podrem conviure amb un cert grau de pols a canvi de estar junts, ara que encara són petits, que encara volen estar amb mi,que encara em veuen com al centre del seu mon. Algú em va dir fa poc que els nens realment prefereixen mirar la tele que estar amb els pares. Potser per que no els hem donat altres opcions, no?

dilluns, 12 d’octubre de 2009

octubre

Estic asseguda escrivint, el meu fill gran mira de sortir-se'n amb una partitura del piano, la petita riu (segurament del seu germà), el seu pare aguanta amb una ma la partitura i li fa cares a la nena, que encara riu més fort.

A fora fa vent, però el sol és fortissim per aquestes dates! i jo, asseguda escrivint, penso, i dic, quin moment de tranquilitat, de pau, de família!. Demà tornarem a la feina, i el record d'aquest petit moment em posarà un somriure als llavis, però no ho podré explicar, perque sona molt pueril, com una tonteria, però la tranquilitat i la felicitat es donen de la ma i són aquests petits i absurds moments els que m'omplen el cor d'alegria.

Ara deixaré d'esciure i em posaré a jugar, a ballar amb ells, a gaudir d'aquest moment i a dessitjar-ne més.

mare nostrum

De qui és el mar? qui ha estat el primer en surcar les aigües blaves? qui va posar el primer peu dins la fredor blava?



No podem dir que és teu, o meu, o d'aquell altre. No podem posar fronteres a l'aigüa, perque va i vé. Avui està a una platja d'or de Cambrils i demà la mateixa corrent banyarà Cerdenya.No posem fronteres a l'aigua, ni als pensaments, ni a l'amor ni a la llibertat. No posem colors a les banderes, ni a les pells, per que el color també canvia. El sol torna de color rosa el vermell de les banderes, les pells blanques es fan vermelles i fosques, el sol ens diu "el color canvia, la pell canvia, el mon canvia"

El sol i l'aigüa són antics, ho han vist tot, es fusionen i es transformen. Ens diuen que no són de nigú, perque són de tothom. Fem-los cas, no podem fronteres, no distingim colors, Fem l'aigüa, els pensaments i l'amor lliures.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

davant el mar

Hola a tots!

Avui començo una nova aventura