divendres, 5 de març del 2010

soc xilena, soc haitiana, sóc del mon

Mai més no em queixaré. De rés. Sempre he volgut canviar-me la cuina. Ja no. Ni cal tampoc que em canvïi el cotxe, ni em queixaré de no fer més viatges.He vist les imatges -un altre cop terribles imatges-de destrucció i desolació de Haiti o de Xile, i m'han obert els ulls, i m'han omplert el cap amb altres desgràcies que he vist abans: guerres, malalties, pobresa, fam... i he pensat"Prou!".

Jo he tingut la sort de neixer aquí, en un pais on potser moltes coses no funcionen i han de canviar,pero on al menys la natura ens dona la oportunitat de poder tirar endavant, sense que la terra tremoli sota els nostres peus, sense que una onada gegant se'ns emporti, i on gaudim d'una "treva" social, més que no pau, sense que una bomba ens mati de nit.

Ho havia d'haver fet abans, pero ara, cada matí, miraré el que tinc -que és molt, comparat amb el res que tenen molta gent-miraré la meva família, somriuré contenta per tenir-los amb mi, al meu costat, sans i també dedicaré més temps a mirar de fer alguna cosa pels altres, pels d'alli i pels d'aquí.

Avui tinc el cor encongit, i ara penso en tota la gent que hi ha, aprop meu, lluny meu, en aquesta vora del mar, a l'altre banda, en altres mars i en altres terres. Ja mai no diré d'on soc, per que des d'ara seré de tot arreu.